Tijd  4 uur 34 minuten

Coördinaten 2103

Geüpload 15 januari 2018

Uitgevoerd januari 2018

-
-
861 m
520 m
0
3,1
6,2
12,41 km

124 maal bekeken, 4 maal gedownload

nabij La Pinya, Catalunya (España)

L’església té una sola nau rectangular i un sol absis. Es creu que els murs laterals de la nau i part del frontispici van sobreviure als terratrèmols del segle XV. Després d’aquests, es reconstruir part del frontispici de ponent i dels murs laterals i es va donar a la volta de canó la forma apuntada. L’absis va ser construït en forma d’arc de mig punt però amb un radi menor que el primitiu.
Sembla que la sagristia, capella i porxo es van construir el 1770 i l’arrebossat i pintures van ser obra del segle XIX.
La primera notícia que es té del nom dels Balbs prové del comte Guifré de Besalú. Aquest, en el seu testament, el 958, és citat aquest lloc com a “Balbos”. El 977, el comte-bisbe Miró cedia a l’església de Sant Vicenç de Besalú l’alou de Balps o Balbs junt amb la seva església dedicada a Sant Joan. Cap al març de l’any 1000, Bernat de Tallaferro, comte de Besalú, feia donació d’aquesta església al monestir de Sant Genís i Sant Miquel Arcàngel de Besalú.
No és fins l’any 1314 que no tornem a tenir notícies d’aquesta església. És en aquesta data que es parla de l’existència de dos altars: el major, dedicat a Sant Joan i un altre dedicat a la Verge Maria.
Des d’aquesta data i fins a principis del segle XV hi ha documentació on es parla dels diferents rectors que passen per aquesta església. En aquesta època es sap que el rector cobrava una quarta part dels delmes i que la resta s’enviava al monestir de Santa Maria de Besalú.
Els anys 1427 i 1428 van tenir lloc els forts terratrèmols que van assolar la comarca. Per documents sabem que l’església va ser totalment destruïda. El 1436 encara hi ha notícies que els oficis es celebraven en una barraca.
Entre els anys 1440 i 1470 es va reconstruir. L’interior contenia dos altars i la pila baptismal, igual que l’anterior als terratrèmols. L’inventari d’objectes no va variar fins el 1517, denotant una pobresa extrema a tota la parròquia.
L’any 1550 es repara el sostre que amenaçava d’esfondrar-se. És en aquesta època on trobem per primera vegada l’existència de dues campanes.
El 1609, el bisbe de Girona Arévalo de Zuazo va suprimir la parròquia degut a que només hi quedaven quatre focs (cases), passant a pertànyer a la parròquia de la Pinya.
El 1663 es va reparar el sostre de l’església perquè hi plovia a dins. També es va refer la paret del clos del cementiri. Com a curiositat, el segle XVIII només va tenir dos rectors: Rvnd. Sulpici Llondies (1695-1748) i el Rvnd. Ponç Prat (1750-1801).
Fins el 1897 es té constància que Sant Joan dels Balbs posseïa un cementiri. Actualment, però, no es conserva cap vestigi.
Després de la Guerra Civil, el 1940, es va fer una reconstrucció bàsica per reintegrar l’església al culte.
Cap a finals dels anys 70 del segle XX, gràcies al mossèn Josep M. Melció, rector de la Pinya, al grup Amics del Vescomtat de Bas i a molts voluntaris, es va començar a reparar l’església. Primer es va reconstruir el teulat. Van seguir el campanar, els paraments exteriors, la façana.
Gràcies a aquestes obres es va poder comprovar les diferents fases construcció que va patir l’església: els carreus de la part inferior de l’absis serien anteriors als terratrèmols del segle XV, l’altar, façana i campanar són posteriors als terratrèmols, la sagristia i les cartel·les son del 1770 i la decoració i pintures de l’altar són de 1831.

Santuari de Font de Joan
Es desconeix el seu origen. Es tracta d’una pairalia i església juntes en un sol edifici. A la dreta de l’edificació hi trobem la font de Joan. Aquesta font alimenta un rierol que aflueix a la riera de Riudaura.
L’estructura de l’església correspon als inicis del segle XII tot i que es poden veure alguns vestigis d’una construcció anterior. Fins i tot hi ha les romanalles d’un oratori visigòtic (Antoni Noguera). La pica baptismal és de forma cilíndrica en la banda superior i tronco-cònica en la inferior. Va ser descoberta per Antoni Noguera capgirada dintre el recinte del cementiri.
L’església manté la nau, l’absis, el frontispici i el campanar de cadireta. Hi veiem uns afegitons, probablement del segle XVIII, per a reforçar l’absis i que són a l’interior de la cabanya de la masoveria.
Abans del 1936, la gent hi venerava una imatge petita, amb mantell fins els peus, que sostenia l’Infant damunt del genoll esquerre i amb un llibre a la mà. Mare i Fill lluïen una corona de llirs. Hi ha detalls que fan pensar que el seu origen es del segle XIII.
Com a santuari, el temple tenia molts privilegis. El més important, el dels trenta passos canònics, amb la pena d’excomunió.
Els goigs editats per la impremta Bonet el 1940 es titulen “Goigs en honor de Sant Joan Baptista, que es venera en son Santuari situat en la parròquia de Riudaura, bisbat de Girona”. Diuen el següent:
Als devots consoleu,
de Riudaura en la capella,
i d’una font prop d’ella
amb salut els regaleu,
els sospirs oïu piadós,
que l’afligit cor us envia”.
Finalment només afegir una descripció del lloc que va fer C.A.Torras a principis del segle XX: “Està adjuntada a una gran casa que serveix d’ermita y que no està avui habitada, per no trobar-se ermitans o masovers que vulguin viure en lloc tant desert. (…) El lloc es amagat, desert i solitari y tot convida al recolliment y a la melangiosa poesia”.
Riudaura
El municipi està banyat pel Riudaura. Es troba en els vessants orientals de Puig Estela que limita amb el Ripollès. Limita pel nord amb Sant Joan les Abadesses (Ripollès) i la Vall de Bianya, pel sud amb Vidrà (Osona) i la Vall d’en Bas, per l’est amb Olot i per l’oest amb Vallfogona (Ripollès). Actualment la pagesia, que en segles anteriors predominava, ha minvat molt. El conreu es practica en petita escala, dedicant-s’hi més a la ramaderia.
La història documentada de Riudaura comença amb la fundació del priorat benedictí de Santa Maria al segle IX. Antigament era una terra de pas molt concorreguda. La seva situació geogràfica fronterera feu que ja els romans la utilitzessin com a via de comunicació, així com a l’actualitat amb la carretera que va d’Olot a Vallfogona i a Sant Pau de Seguries per la Cantina. Si bé, darrerament, aquesta via està en desús per la construcció dels túnels de Capsacosta.
Els priors del monestir tenien la jurisdicció civil sobre el lloc tot i que els vescomtes de Bas en tenien la criminal. La primera fase monàstica de Santa Maria de Riudaura tingué lloc el 852 gràcies a Wilfred de Besalú. Aquests van tenir problemes, a més de amb el vescomte de Bas, amb el monestir de la Grassa del qual depenien. Al segle XV van ser incorporats al monestir de Sant Joan de les Abadesses, tot i que poc temps després es van reincorporar al monestir de la Grassa. Finalment, el 1592, quedà unit al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Els terratrèmols del segle XV van destruir l’església de Santa Maria (antigament el priorat).
Els segles XVIII i XIX van ser testimonis d’un gran creixement de la població. El 1860 es registraren 1113 veïns. A partir d’aquesta data, però, la població va començar a decaure.
El 1810, les forces imperials van irrompre al poble i van saquejar-lo. El rector i altres sacerdots van haver de fugir i el poble es va quedar sense servei espiritual.
En l’última guerra carlina, l’Hostal de la Corda es va fer famós. En aquell lloc es va firmar el final de l’última guerra carlina entre els generals Savalls i Martínez Campos el 26 de març de 1875. Cal dir, però, que existeix una placa que diu: “En esta morada llamada “Hostal de la Corda” tuvo lugar la famosa entrevista entre los generales Savalls i Martínez Campos que puso fin a la última guerra carlista. 18 de marzo de 1875”, situada a la masia de Cal Fuster, que es troba una mica abans de l’Hostal de la Corda. Mentre Cal Fuster pertany a Riudaura, l’Hostal de la Corda pertany a la Pinya (la vall d’en Bas). La data que esmenta la placa és errònia. La història diu, però, que aquesta reunió va estar pactada per avançat i que tot va ser teatre.
A començaments del segle XX, hi havia al poble dos escoles, una de nens i una de nenes, així com una de privada. A finals dels 60, Riudaura es va fer famosa arran del petroli. La Cia. d’Investigacions i Explotacions Petrolíferes, SA va fer unes prospeccions els anys 1965-66 en el camí que va a la font de Joan. Els sondeigs es coneixen amb el nom de Riudaura 1 i Riudaura 2. El primer, a 2340 metres de fondària i el segon a 2046 metres. Al final només hi van trobar gas inutilitzable. Encara avui es coneix el lloc com “el petroli” i hi ha les restes metàl·liques de les dues perforacions.
El nom actual de Riudaura prové d’una ultracorrecció del nom Ridaura, que és com es coneix a la comarca.
Waypoint

Dreta sense passar filat

Dreta_sense_passar_filat
Waypoint

Pista dreta avall

Pista_dreta_avall
Waypoint

Santuari de Font de Joan

Santuari_de_Font_de_Joan
Waypoint

Font de Joan

Font_de_Joan
Waypoint

Sant Joan Petit

Sant_Joan_Petit
Waypoint

La Fajula

La_Fajula
Waypoint

Riudaura

Centre_Cí­vic
Waypoint

La Ca D'alla

La_Ca_D'alla

Commentaar